En una reunió d’amics es comenta la tragèdia dels refugiats que fugen de la guerra i intenten arribar a l’Unió Europea. L’opinió és unànime en condemnar l’actitud egoista de la majoria de països europeus. Els tracten –diuen– com a delinqüents.

Rebutgen a cops de porra o amb gasos lacrimògens a persones que només intenten sobreviure. Es fan despeses militars milionàries i no es dedica un euro a aquest pobres desgraciats. S’imposa, diuen altres, una política d’ajudes. Cada u, amb tota la bona fe, diu la seva.

De sobte, un tertulià es pregunta en veu alta quants dels presents han fet un donatiu, per petit que hagi estat, o han fet alguna altra cosa, pràctica i concreta, a fi de pal·liar la situació dels refugiats.

La pregunta fa mal, i és seguida d’un llarg silenci que ningú sap com trencar. Al final, es sent una veu que diu: potser sí que tens raó.

L’anècdota recorda la dita que afirma que quan tot està fosc fa més una persona que encén un sol llumí que mil que es queixen de la foscor.

Butlletí de Càritas Parroquial, número 14, pàgina 6


Comentaris

No n’hi ha prou en voler fer — No hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Tornar a l'Inici