Ara fa dos anys parlàvem de…“Mai ningú havia celebrat amb mi el meu aniversari”
“És un dilluns al matí. M’acompanya un sol meravellós quan surto de la presó amb un noi que gaudeix del seu primer permís després de set anys sense veure més que els mòduls, les reixes, la cel·la, i els patis… Amb ajuda, durant aquests anys, ha fet un procés i avui no és el mateix que quan va entrar-hi. Quan vaig començar a acompanyar-lo, setmana rere setmana, no sabia què era la paraula esperança, ni l’espera… perquè ningú no l’esperava fora dels murs i les reixes.
Caminar pels carrers amb ell ha estat per a mi una experiència meravellosa. Gaudia de la vista, contemplant embadalit coses que gairebé tenia oblidades, sentint les olors, la flaire de les pastisseries, les rialles dels nens en sortir de l’escola… Tot de coses que veiem i sentim cada dia i a les quals no donem importància.
Com que no té ningú al món que l’esperi, al pis d’acollida on l’he portat s’ha sentit com en família. Però el seu goig ha estat ple quan ha vist davant seu un pastís amb les espelmes dels seus anys: els que complia aquell dia sortós de la seva estrenada llibertat.
Mai ningú no havia celebrat amb mi el meu aniversari, ha dit amb llàgrimes als
ulls.”
(Del llibre Estava a la presó i em vau visitar, de M. Victòria Molins.)
Comments
Ara fa dos anys parlàvem de…“Mai ningú havia celebrat amb mi el meu aniversari” — No hi ha comentaris
HTML tags allowed in your comment: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>