Ara fa dos anys parlàvem de… “Quan un no es deixa ajudar”
I digué el deixeble:
– Em desespera veure que algú necessita ajuda, i no es deixa ajudar.
I respongué el mestre:
– És bo que no et sigui indiferent, vol dir que estimes.
– I aleshores, què fer?
– No hi ha receptes màgiques, amic. Però sí camins. El camí de saber esperar amatent al més petit gest que l’altre faci, a la més petita paraula que pronunciï d’obertura a allò que se li pot donar. El camí de pregar per ell, si ets creient. I si no ho ets, de portar-lo igualment en el teu cor. El camí d’estimar-lo des del silenci. El camí del respecte a la seva llibertat, encara que la seva opció no et sembli la millor. I el camí de l’enginy, també, per esbrinar si hi ha alguna manera d’ajudar-lo que li pugui anar bé i que pugui fins apreciar. El més important, tanmateix, és que en el teu cor no renunciïs mai a estimar. I la vida t’anirà mostrant el camí més oportú a cada moment. Confia.
Comments
Ara fa dos anys parlàvem de… “Quan un no es deixa ajudar” — No hi ha comentaris
HTML tags allowed in your comment: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>