Treballador del Govern, González compagina la vida professional i familiar amb el voluntariat. A part de dirigir Càritas parroquial de Sant Julià de Lòria, col·labora amb Creu Roja Andorrana, amb la qual està vinculat des de jove.

Quan va començar a col·laborar amb Càritas?
Aquí, a Andorra, deu fer uns quinze anys. Un dia en sortir de missa a l’església de Sant Julià i Sant Germà de Lòria m’ho van proposar i em vaig dir: “Per què no?”

Vostè ja tenia experiència en l’àmbit del voluntariat.
Sí. Abans de pujar a Andorra, quan encara vivia a Barcelona, formava part d’un grup de joves cristians. Els caps de setmana fèiem de voluntaris en hospitals o en albergs per a persones sense sostre. Des d’aleshores també he col·laborat amb la Creu Roja i encara hi estic vinculat.

Per què cal ajudar els altres?
És veritat que és més feliç qui dona que qui rep. Tinc una sensació de gratitud immensa quan aporto el meu gra de sorra per fer una societat més humana i fraterna.

Aquest darrer any deu haver estat molt dur.
Sí. Arran de la pandèmia ha augmentat el nombre de persones amb necessitats importants. Ha estat un any difícil.

Què és el que necessiten més les persones que atenen?
Hi ha persones que, per la raó que sigui, no tenen cobertes les necessitats més bàsiques. Nosaltres fem una primera atenció d’urgència i després el cas l’assumeix, si cal, el Comú. Però la feina que fem a Càritas va més enllà.

Què vol dir?
Sentir-se acompanyat, saber que a l’altra banda hi ha algú que t’escolta, és tan important com tenir cobertes les necessitats bàsiques. Tots necessitem suport quan sentim patiment.

Creu que aquest és el vertader significat de la caritat, un concepte, per cert, que avui dia no té gaire bona premsa? Totalment. Sovint es confon la caritat amb el subsidi, i no hi té res a veure.

Creu que hem perdut la capacitat d’escoltar els altres?
Una de les activitats que organitza Càritas és el cinefòrum al centre penitenciari de la Comella. Un dia vaig trobar-me pel carrer un home que ja hi havia complert la condemna i tornava a ser lliure. Quan va veure’m, va venir cap a mi i em va fer una abraçada. M’estava molt agraït perquè mentre va ser a la presó va sentir-se molt acompanyat gràcies a aquestes sessions que hi havia del cinefòrum. A la presó hi ha molta solitud, però també n’hi ha a fora.

Què podem fer per recuperar aquests vincles?
Vivim en una societat que corre massa. Tot el dia anem amunt i avall i no pensem a cuidar les relacions personals. Cal començar per la família i mirar de fer extensiva aquesta cura a la societat.

Diari d’Andorra


Comentaris

“És veritat que és més feliç qui dona que qui rep” — No hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Tornar a l'Inici