Beat Paolo Manna, «El Despertador Missioner»
Paolo era un jove humil del sud d’Itàlia, que des de molt aviat es va sentir cridat a ser missioner. Amb 22 anys, recentment ordenat sacerdot, se’n va anar a Birmània (avui aquest país es diu Myanmar), on va «plantar» l’Església entre la tribu dels ghekkú; però es va posar malalt i va haver de tornar a Itàlia. Al principi ho va passar malament, perquè li hauria agradat quedar-se per sempre a la missió, però després va descobrir que, encara que ja no pogués seguir allà, des d’Itàlia podia fer molt per ajudar que Jesús continués sent conegut a tot el món.
El pare Manna es va adonar que als cristians de la seva època no els importava gaire el que estava passant a les missions. Abans, al segle XIX, tothom ajudava, amb la pregària o amb diners, a seguir endavant, i, gràcies a això, molts missioners van poder anar a evangelitzar diferents països d’Àfrica i Àsia. No obstant això, a principis del segle XX, quan les missions més ho necessitaven, els creients els estaven donant l’esquena, i el pare Manna no aconseguia entendre perquè; abans tots semblaven ser amics dels missioners i ara els abandonaven.
No us recorda una mica el que ens passa avui? Encara que ens ho va demanar Jesús, «Aneu al món sencer i proclameu l’Evangeli», ens hem tornat una mica egoistes, i ja no ens preocupa tant que moltes persones no hagin sentit mai parlar d’Ell.
És el que el pare Manna va descobrir en tornar a Itàlia. Per això ell que havia estat missioner a Birmània durant 10 anys es convertiria en el «despertador missioner» dels endormiscats, els quals s’havien oblidat de les missions. I això de vegades resultava una mica molest, perquè a qui li agrada que soni el despertador quan està adormit? Però era urgent aixecar-se per anar a treballar, aquí o allà, per les missions. Va començar a escriure sense parar, sobretot en una revista anomenada «Les missions catòliques», que ell dirigia. Es va adonar que això funcionava estupendament com a «despertador». En llegir els seus escrits, la gent se sacsejava el son, com tu, quan et criden per anar a l’escola o a la feina.
El pare Manna volia despertar primer els sacerdots, perquè ells eren els que millor podien contagiar la fe, i no només al temple, sinó a tot el món. Per això, va fundar amb l’ajuda del bisbe sant Guido Maria Conforti, la «Unió Missional del Clergat» (avui es diu «Pontifícia» Unió Missional, perquè al Papa li va agradar tant la idea que va voler deixar clar que ell mateix la recomanava a tothom). I… ho va aconseguir!: la gent, de la mà dels sacerdots, va tornar poc a poc a entusiasmar-se amb les missions.
Era com si el pare Manna hagués llençat la pedra de l’interès per les missions en un llac i s’haguessin format cercles concèntrics: primer, per «despertar» els sacerdots; després, els consagrats; i, finalment, tots els batejats. De fet, ell tenia una mena de lema que ho explica perfectament: «Tota l’Església per a tothom». Ningú no pot «passar» de la missió, perquè seria com passar del que Jesús ens va demanar. Ningú hauria d’apagar el «despertador missioner», perquè seria com capgirar-nos al llit i seguir dormint quan ens hem d’aixecar. Això seria lleig no?
Paolo Manna va morir a Nàpols el 1952. L’Església va reconèixer la seva dedicació a que Jesús fos conegut per tots i el va beatificar el 2001. Ara aquest inquiet missioner «d’avantguarda i de rereguarda» pot descansar al cel, però recordem que ell va deixar sonant el «despertador missioner», perquè ni tu ni jo ens quedem adormits.
Comments
Beat Paolo Manna, «El Despertador Missioner» — No hi ha comentaris
HTML tags allowed in your comment: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>