Les paraules de Francesc per perdre la vergonya al confessionari
Si hi ha alguna cosa que costi al cor, és reconèixer els propis errors; reconèixer el no-res i la misèria que, tantes vegades, condiciona els nostres comportaments. Ens costa tornar a començar amb aquesta barreja d’autocomplaença i victimisme amb què ens disculpem davant nostre. Però sempre podem tornar a començar. Déu, en paraules del papa Francesc, «sempre espera». Sempre suscita la nostra pròpia tornada.
«L’Església –recorda el Papa– té sempre les portes obertes. És la casa de Jesús i Jesús acull. Però no només acull, trobarà les persones com van a buscar-lo. I si estan ferides, què fa Jesús? Les renya per estar ferides? No, les carrega sobre les seves espatlles».
Al llibre El nom de Déu és misericòrdia, conversa amb Andrea Tornielli, el Papa Francesc explicita el bé que és la confessió.
Déu vol bé; «Escolto dir als confessors: parleu, escolteu amb paciència i sobretot digueu-los a les persones que Déu les vol bé. I si el confessor no pot absoldre, que expliqui per què, però que doni de tota manera una benedicció, encara que sigui sense absolució sacramental. L’amor de Déu també existeix per a qui no està en disposició de rebre el sagrament: també aquest home o aquesta dona, aquest jove o aquesta noia són estimats per Déu, són buscats per Déu, estan necessitats de benedicció».
Al cor de Jesús: «Confessar-se amb un sacerdot és una manera de posar la meva vida a les mans i al cor d’un altre, que en aquell moment actua en nom i per compte de Jesús. És una manera de ser concrets i autèntics: posar-nos davant de la realitat mirant a una altra persona i no a un mateix reflectit en un mirall».
L’objectivitat de confessar-se: «És cert que puc parlar amb el Senyor, demanar-li de seguida perdó a Ell, implorar-lo. I el Senyor perdona, de seguida. Però és important que vagi al confessionari, que em posi a mi mateix davant d’un sacerdot que representa Jesús, que m’agenolli davant la Mare Església cridada a distribuir la misericòrdia de Déu. Hi ha una objectivitat en aquest gest, agenollar-me davant del sacerdot, que en aquell moment és el transmissor de la gràcia que m’arriba i em cura».
L’esquerda de la gràcia: «Com a confessor, fins i tot quan m’he trobat davant d’una porta tancada, sempre he buscat una fissura, una esquerda, per obrir aquesta porta i poder donar el perdó, la misericòrdia».
La gràcia de la vergonya: «Qui es confessa està bé que s’avergonyeixi del pecat: la vergonya és una gràcia que cal demanar, és un factor bo, positiu, perquè ens fa humils».
El penediment: «El sol fet que una persona vagi al confessionari indica que ja hi ha un inici de penediment, encara que no sigui conscient. Si no hagués existit aquest moviment inicial, la persona no hi hagués anat. Que hi sigui pot evidenciar el desig d’un canvi. La paraula és important, explicita el gest».
Deixar-se sorprendre: «Cal pensar en la veritat de la vida davant de Déu, què sent, què pensa. Que (el pecador) sàpiga mirar-se amb sinceritat a si mateix i al seu pecat. I que se senti pecador, que es deixi sorprendre, sorprendre per Déu».
Voler rebre la misericòrdia: «La misericòrdia existeix, però si tu no la vols rebre… Si no et reconeixes pecador vol dir que no la vols rebre, vol dir que no en sents la necessitat».
No llepar-se les ferides: «Hi ha moltes persones humils que confessen les recaigudes. L’important, a la vida de cada home i de cada dona, no és no tornar a caure mai pel camí. L’important és aixecar-se sempre, no quedar-se a terra llepant-se les ferides. El Senyor de la misericòrdia sempre em perdona, de manera que m’ofereix la possibilitat de tornar a començar sempre».
Etiquetes:
Comments
Les paraules de Francesc per perdre la vergonya al confessionari — No hi ha comentaris
HTML tags allowed in your comment: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>