En els últims anys Andorra ha estat terra d’acollida per a famílies que han fugit de diferents conflictes. Ens hem retrobat amb una de les primeres que van arribar procedents de Síria. Tot i enyorar casa seva, han creat una nova llar i volen estalviar per obrir un negoci. En el Dia mundial dels refugiats, compartim també la història del Valerii, que amb por i incertesa ha marxat d’Ucraïna amb l’esperança de poder tornar-hi aviat.

El Badei Faiad i la seva família van fugir de la guerra de Síria i van arribar a Andorra ara fa cinc anys. Ens obren les portes per explicar-nos com han viscut aquesta nova etapa. El Badei ens explica que els inicis no van ser fàcils perquè era una cultura diferent, però amb el temps “ens hem anat adaptant a poc a poc”. I dona les gràcies per estar en la situació en què estan ara. “Estem diferent, tinc feina i els meus fills se’n van a l’escola”. A més, el Badei ens recorda que han vingut aquí fugint d’una guerra:

Ens conviden a sopar, un acte indispensable si reben visites segons marca la tradició. Ens expliquen que aquest estiu desitgen veure el mar. Somien també estalviar i obrir un restaurant de dolços sirians per apropar també la seva cultura a Andorra.

La història del Valerii, un refugiat d’Ucraïna que va treballar a Txernòbil

Qui també s’ha acostumat a viure entre muntanyes és el Valerii, que ve d’una gran ciutat com és Kíiv, a Ucraïna, tot i néixer a la veïna Bielorússia. Busca feina que no sigui de cara al públic, perquè tot just està aprenent la llengua. I enyora la seva terra. “Són molts anys vivint a Ucraïna, és casa meva. Com no enyorar-la?”.

Li preocupa especialment el que passi a Zaporíjia, la central nuclear més gran d’Europa, atacada i amenaçada diverses vegades i que ara torna a estar en alerta arran de la destrucció de la presa de Nova Kajovka, l’aigua de la qual és vital per al bon funcionament de la planta.

Ho diu amb coneixement de causa. Va treballar molts anys de conductor a Txernòbil, primer de productes sanitaris i amb el desastre, també dels bombers. El Valerii ens comenta com ho van viure. “No sabien que el foc era radioactiu. Van patir cremades per la radiació fins als ossos”.

Protegia el cotxe amb plom perquè no entrés la radiació, tot i filtrar-se pels pedals. Durant un temps va acompanyar també al principal investigador de l’accident, Valery Legasov. Dins el cotxe, converses secretes: potser la planta es va fer massa ràpid i estalviant diners. No és clar.

Després de l’accident també va estar molts anys com a liquidador ajudant a netejar la zona afectada. Ens deixa un desig. “Que Déu ens ajudi a evitar que es repeteixi aquesta tragèdia”.

Històries de superació fugint de la guerra. Força i esperança per tornar a començar.

Andorra Difusió

Etiquetes:

• Vídeos

Tornar a l’Inici