5 claus per a la maduresa espiritual
No es tracta d’eliminar la tempesta -allò negatiu- sinó de ficar-nos a la barca amb Jesús. (Una reveladora reflexió de Luisa Restrepo)
La vida de l’esperit és dinàmica, és moviment i sempre vol créixer. Per no posar-hi obstacles, cal, a mesura que madurem humanament, fer-ho també en l’esperit.
Aquests punts ens podrien donar algunes claus:
1) No escapar del que ens passa, sinó presentar-nos al metge tal com estem. Situar-nos en tota la nostra realitat. La nostra realitat completa està formada pel fracàs i la gràcia. Tanmateix, estem cridats a redimensionar la realitat des del que som veritablement: el més real de nosaltres mateixos és que estem fets a imatge de Crist. La maduresa de la vida cristiana consisteix a adequar-nos a aquesta realitat.
“Vull ser tal com sóc per ser teu i per donar-me a tu”. (Sant Joan de la Creu)
2) No assentar-nos en la nostra fragilitat sinó mirar el Crist. Adonar-se que el seu amor és el que ens forma. Estem configurats a la Creu de Crist i la nostra constitució és l’amor. Per això es tracta de fer servir totes les nostres energies per a l’amor, per fer créixer el bé que hi ha en nosaltres i no per fixar-nos en els nostres dimonis. Res, ni la pitjor circumstància, ens pot impedir estimar, i en l’amor som el que estem cridats a ser.
3) Som el caos inicial de la creació. Aquest és el material sobre el qual Déu fa en nosaltres la nova creació. Déu treballa des de la nostra debilitat perquè sorgeixi en nosaltres alguna cosa nova. Sobre cadascú de nosaltres Déu ha pronunciat la seva paraula: Crist. I encara que cada dia siguem conscients de la nostra fragilitat, comptem amb la fe i amb l’amor de Déu, malgrat tots els nostres problemes. La nostra sensibilitat ha d’estar posada, no tant en la presència del mal sinó en l’amor i la benedicció de Déu. Quan pitjor ens sentim més ganes, té Crist d’unir-se amb nosaltres. Tota humiliació és on Jesús neix, com a Betlem. A les limitacions és on sorgeix Déu. La presència de Jesús fa bonica i bona qualsevol circumstància. Si hi ha Jesús hi és tot.
4) Com el poble d’Israel, a la nostra vida Déu ens regala “passos pel Mar Roig”. Si ens aturem a pensar, tots hem tingut més d´una vegada aquesta experiència, l´experiència de no poder avançar ni retrocedir, d´estar estancats. Déu ens porta al Mar Roig per fer-nos entendre que no hi ha sortida, hi ha una promesa de salvació. El que és propi de Déu és fer meravelles. A la nostra vida, Déu fa que s’ensorrin somnis i es construeixin realitats. No es tracta llavors d’ eliminar la tempesta sinó de ficar-nos a la barca amb Jesús. Només Ell pot calmar els remolins de la nostra vida. L’esperança teologal comença quan s’acaba l’esperança humana. Som permanentment salvats per la tendresa de Déu.
5) La nostra vida cristiana consisteix a fer-nos dòcils, com Maria, a l’acció de l’Esperit en nosaltres. Partir de Déu mateix per fer les obres de Déu. Esperar-ho a la nostra vida i adonar-nos cada dia de la seva obra. Ell harmonitza el nostre caos, irromp en el moment menys esperat i obra en nosaltres sense que ens n’adonem.
“Havíem cregut que Déu era tendresa. Ara descobríem que Déu era vertigen. Havíem cregut que Déu era sobirania. Ara se’ns feia veure que Déu era ebrietat. Havíem cregut que Déu era la darrera calma. I algú va venir a explicar-nos que Déu era bogeria”. (José Luis Martín Descalzo)
Comments
5 claus per a la maduresa espiritual — No hi ha comentaris
HTML tags allowed in your comment: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>