El risc d’equivocar-se
Dèiem que el treball de Càritas és engrescador; engrescador i reconfortant. Treballar a Càritas dóna pau i alegria evangèliques, aquelles satisfaccions pròpies dels que prefereixen donar més que rebre i dels que donen primacia al servir per damunt de ser servits.
Però, també és cert que qui treballa a Càritas, malgrat tota la bona fe i tota la bona voluntat que hi posi, no estarà mai exempt de crítiques. Que s’ha ajudat una persona que no ho mereixia, que s’ajuda a una família mentre el marit, que n’és responsable, passa tot el dia al bar, que pel contrari potser es podria haver ajudat més a una altra, etc. etc.
Més d’una vegada la crítica pot ser totalment justa. D’una banda, perquè no som perfectes i, d’altra, perquè la única manera segura de no equivocar-se és no fer res.
No fa gaire temps, en ocasió de l’Assemblea General de Càritas Internationalis celebrada a Roma, el papa Francesc feu unes reflexions que valla pena tenir presents. “Sortir al carrer –digué- pot provocar sofrir un accident. Quedar-se segur a casa, emmalalteix. Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada, per sortir al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a l es pròpies seguretats. Vosaltres –seguí dient– sou el motor de l’Església que organitza l’amor –Càritas– a fi que tots els fidels treballin junts i responguin amb obres concretes de misericòrdia”.
Prenguem tots nota també, si us plau, de la darrera recomanació. Tots els cristians (lauredians) hem de treballar junts i respondre amb obres concretes de misericòrdia. Ens agradaria trobar-nos tots a Càritas Parroquial.
Comments
El risc d’equivocar-se — No hi ha comentaris
HTML tags allowed in your comment: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>