Cap puntada sense fil
“La veritat és que he trigat a donar cap entrevista encara que m’heu anat insistint… Em fa por que hi hagi un efecte crida i m’arribin moltes comandes de cop”, se sincera Lali Garcia en començar la xerrada. Cus perquè li agrada cosir, així que a casa seva i les d’amics i familiars ja no hi cabia ni un coixí més brodat, ni una vànova o un joc d’estovalles. Després va descobrir que, de tot, el que més li agradava fer, i a banda li sortien ben simpàtiques, eren les nines de drap. “Però ni volia omplir casa meva ni volia tampoc vendre-les”. Per això un bon dia, i d’això ja fa més de dos anys, durant un sopar familiar van cuinar la idea: acceptaria encàrrecs de nines personalitzades a canvi que la persona que ho demanés fes una donació de 50 euros a qualsevol ONG o projecte solidari.
Moltes puntades després porta ja 140 figures cosides i una recaptació per tant de 7.000 euros. “Crec que així es fan dos regals alhora”, comenta. “Jo no veig els diners, aquest no és el tracte, només demano en tot cas el comprovant”, explica, encara que sempre hi podria haver algun vivales, és clar, “però seria trist i en tot cas, no m’estarien estafant a mi, sinó a si mateix… jo ho trobaria molt absurd”.
A la prolífica cosidora l’afició i la destresa de l’ofici les hi va inculcar la mare. “Quan jo era petita sempre estava cosint, és clar, i jo sempre m’estava al seu costat, em donava draps i amb ella vaig aprendre a fer anar l’agulla i el fill, em va ensenyar molt”. L’interès per la costura no la va abandonar d’adulta: del brodat al patchwork, ha anat dominant les diferents tècniques. Encara que només sigui una pràctica per al temps de lleure, una distensió. “A mi enfilar una agulla em relaxa molt, però abans hi ha tot un procés creatiu, quan només tens uns quants draps i has de veure com t’ho faràs”. Ara, com al comú dels mortals, “a mi també m’avorreix haver de pegar un botó o fer una vora”.
Reptes
A l’autora de les Nines Solidàries el públic li planteja autèntics reptes. El cos sempre és el mateix, d’uns trenta centímetres d’altura; la personalització rau en el vestuari, els detalls. Han aconseguit sorprendre-la en moltes ocasions reconeix: li han demanat alguna parella de nuvis, que és relativament esperable, però també una nina astronauta, que ja surt dels cànons habituals. Jugadors de futbol, formatgeres, sanitaris, vestits de nit. Fins i tot una jardinera que havia d’anar acompanyada per una talla-gespa. Com s’ho va fer per resoldre el repte? Amb un tupper diminut que va pintar de verd. “Sovint he de pensar molt abans de trobar la solució, que és on rau bona part de la gràcia”, destaca.
De tant en tant la colpeixen les històries que hi ha darrere d’alguns encàrrecs. “Són molt personals, gent que lluita contra un càncer, o una noia que viu a Canadà i la seva mare segueix a la Seu però durant tot aquest any no s’han pogut veure”.
El boca-orella ha fet que les comandes li hagin arribat de la Seu i Andorra però també de Barcelona o Madrid. Alguna nina ha viatjat fins a Etiòpia. “I fa poc em va escriure una noia italiana… vam tenir una conversa amb el traductor de Google.” Així que cosir nines també l’ha fet conèixer gent molt diversa. Amb el risc que les comandes es multipliquen: al juny de l’any passat ja tenia totes les comandes que podia enllestir durant l’any. I si un dia se’n cansa? “Doncs pot passar; aleshores plego, perquè no és cap obligació”.
Comments
Cap puntada sense fil — No hi ha comentaris
HTML tags allowed in your comment: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>