---

Un 15 de març de l’any 2011 començava la Guerra Civil a Síria. Després deu anys, des del seu inici, al voltant de 13 milions de sirians han hagut de marxar del seu país a la recerca de condicions més dignes de vida. Badei Faiad, un sirià de la ciutat d’Homs, la tercera ciutat més gran del país; ens explica com va canviar la seva vida en aquests dos anys últims, des que va arribar Andorra.

T’imagines com hauria estat la teva vida si t’haguessis quedat a Síria?

No puc imaginar-me com seria la meva vida si m’hagués quedat al meu país, perquè només Déu, el nostre Senyor, ho sap. Potser estaríem morts, potser viuríem en la pobresa, potser sense llar, o qui sap com… Però el Senyor ens va donar l’oportunitat de ser aquí, de viure a Andorra i per això, agraeixo al Senyor Jesús, sempre i per sempre, per la seva ajuda.

Com era la teva vida abans de la Guerra a Síria? A què et dedicaves?

Vivíem una vida tranquil·la i bella, perquè el nostre país era molt bell … Jo treballava en el camp i en la construcció. També jugava a bàsquet.

Quins records tens de com es va iniciar la guerra?

Quan va començar la guerra, els problemes petits van començar a créixer i va començar a complicar-se tot. Va ser en aquest moment, quan vàrem començar a pensar a anar-nos-en del país. Sabíem que seríem estranys vivint en un altre país, però escapar de la mort era la millor opció.

Com va sorgir l’oportunitat de sortir del país?

Quan vàrem començar a pensar en viatjar, vàrem contactar amb la Comunitat Sant’Egidio, ja que és una associació que ajuda la gent a sortir del país i a arribar a destinació, de manera segura, és per això que donem gràcies a Déu. Després de dos anys d’espera, ens van donar l’oportunitat de viatjar, i el destí va ser el Principat d’Andorra. Vàrem sortir amb la meva esposa i la filla, des de l’aeroport del Líban i, quan vàrem arribar a l’aeroport de Barcelona, allí ens esperava una delegació del govern andorrà i de l’associació Sant’Egidio.

Van quedar alguns familiars o amics allí?

Sí, van quedar els meus germans i la meva mare. Si bé estem en contacte amb ells, a vegades es fa molt difícil. Si la situació millora, per descomptat, que planejo tornar per a visitar a la meva família. Síria és el meu país i, tant de bo, que aviat torni a ser com era abans.

Com els va acollir Andorra? Qui els va rebre? Quina resposta van trobar per part del país?

Quan vàrem arribar a Andorra, ens va rebre una delegació del Govern. Va ser una recepció meravellosa i plena d’amor. El nostre veritable viatge va començar a Andorra, ara fa dos anys. Al principi, vàrem trobar les dificultats amb l’idioma i la cultura, però, a poc a poc, ens vam anar adaptant.

Vam tenir un fill, el David, que va néixer aquí, a Andorra. Ara estem millor que abans. Estic treballant a la Creu Roja, amb la meva família tenim una vida molt tranquil·la, els meus fills van al col·legi i estan molt contents.

Quins són els teus plans a futur?

La meva visió de futur és, que siguem una família que pugui aportar el nostre granet de sorra a la comunitat d’aquí i, construir un bon futur per als meus fills. Vull agrair a les persones que ens han ajudat, i que ens continuen ajudant, com ara el Xavi España, Mossèn Pepe, Lourdes, al Govern d’Andorra, i a la parròquia de Sant Julià de Lòria, que ens ha acollit de meravella.

---

Dona Secret