(Vídeo 1 de 2)

l’índex del 1r vídeo:

0:00:00 Salutació, presentació de la Càtedra i de la primera ponència, a càrrec de Mons. Joan-Enric Vives

0:16:49 Ponència “Final de vida. Els límits de la tecnologia”, a càrrec de la Dra. Montserrat Esquerda

1:16:50 Clou la primera ponència

1:18:48 Preguntes i respostes

1:38:22 Pausa

2:10:25 Presentació de la segona ponència, a càrrec de Mons. Joan-Enric Vives

2:13:14 Ponència “La vida emergent. El poder tecnològic i el discerniment ètic”, a càrrec de la Dra. Elena Postigo

3:03:04 Clou la segona ponència

3:05:20 Preguntes i respostes

(Clicant en cada temps corresponent podeu anar directament al fragment que trieu)

---

(Vídeo 2 de 2)

índex del 2n vídeo:

0:00:00 Salutació i presentació de la tercera ponència, a càrrec de Mons. Joan-Enric Vives

0:03:24 Ponència “Crítica del tecnocentrisme”, a càrrec del Dr. Francesc Torralba

0:43:26 Clou la tercera ponència

0:44:28 Preguntes i respostes

0:58:11 Cloenda de la Càtedra de Pensament Cristià, a càrrec de Mons. Joan-Enric Vives

(Clicant en cada temps corresponent podeu anar directament al fragment que trieu)

---

Vivim immersos en un univers tecnològic. El factor tecnològic ha alterat significativament els processos de producció, de consum, de relació interpersonal, i també la gènesi i el final de la vida humana. És per això que la XVIIIª Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d’Urgell, que ha tingut lloc el 10 de juny en format telemàtic, s’ha centrat en el tema “El poder de la biotecnologia”, amb la participació com a ponents de la Dra. Montserrat Esquerda, Directora general de l’Institut Borja de Bioètica de la Universitat Ramon Llull; la Dra. Elena Postigo, Directora de l’Institut de Bioètica de la Universitat Francisco de Vitoria de Madrid; i del Dr. Francesc Torralba, Director de la Càtedra de Pensament Cristià i professor de la Universitat Ramon Llull i de la Facultat de Teologia.

Després d’unes paraules de benvinguda i d’una breu introducció al tema per part de l’Arquebisbe d’Urgell, la primera ponència anà a càrrec de la Dra. Esquerda, que parlà de “Final de vida. Els límits de la tecnologia”, des del punt de vista de la biotecnologia.

Viure consisteix també a constatar quotidianament les limitacions de la condició humana. I entre tots els nostres límits n’hi ha un que és clar, definitiu i absolut: la mort. Tant és així que bona part de la nostra construcció com a humanitat ha estat dedicada a com abordar aquest límit, explicà la Dra. Esquerda.

Reconeixia així mateix que “al principi de la pandèmia vaig pensar que la mort deixaria de ser tabú, que deixaríem d’apropar-nos-hi amb molta emoció i poca reflexió, però no ha estat així”. D’altra banda, l’evolució de l’expectativa de vida, que el 1900 era de 33 anys per als homes i 35 per a les dones, el 2016 s’estimava en 80 anys per als homes i 86 anys per a les dones; un augment que ens ha portat a creure en la il·lusió que podem vèncer la mort, que, com deia el científic i empresari William Haseltine, ex professor de la Harvard Medical School, “la mort no és res més que una sèrie de malalties prevenibles”.

I així és com hem arribat a una situació en què ens fa més por el patiment que la mort: no volem viure més, sinó viure millor”. En poc més de cent anys, hem passat de viure una vida curta amb una mort ràpida a viure una vida llarga, amb una mort lenta que ens fa por. I és precisament quan poden intervenir en el final de la vida quan sorgeixen les qüestions ètiques.

Segons la ponent, l’aplicació de la tecnologia al final de la vida requereix de tres factors:

1.    En primer lloc, una societat que sigui capaç d’incloure la mort. La nostra societat ha deixat de recordar-nos que som mortals, que morim en comunitat, i ha substituït l’experiència de la mort per relats d’èxit. Hem desculturalitzat la mort.

2.    En segon lloc, requereix que la medicina incorpori la “bona mort” com a objectiu primordial. El filòsof dels Estats Units Daniel Callahan, cofundador del primer institut de recerca en bioètica del món, afirma que malgrat tots els seus grans triomfs, la medicina contemporània no sap què fer amb la mort. La mort, que avui dia transcorre en la seva major part en institucions, ens terroritza cada cop més, com més possibilitats tenim de gestionar-la.

3.    I, en tercer lloc, de professionals sanitaris preparats per a assumir-ne les implicacions. Una bona mort depèn més d’una societat que sigui capaç d’acompanyar, cuidar i sostenir que no pas d’una societat biotecnològica. Les nostres necessitats al final de la vida són socials i existencials, no mèdiques, i és per això que calen professionals sanitaris amb una formació tècnica adequada, però també amb prou maduresa humana, per la gestió emocional, la gestió de la pròpia fragilitat i de la pròpia mortalitat, i de l’espiritualitat, el sentit i l’esperança que cal en l’acompanyament al final de la vida.

Tal com va escriure Callahan a “The Trouble Dream of Life”, “la medicina i la nostra cultura serien més saludables si deixéssim de creure que els cossos són com màquines i renunciéssim a les fantasies de control de la immortalitat que encara tenim”.

Després de la intervenció de la Dra. Esquerra, fou el torn de la Dra. Elena Postigo… (Continuar llegint)

---

Bisbat d’Urgell