Val la pena salvar cada cor
La increïble història de la missió d’una noia per portar esperança a nadons amb síndrome de Down
Feu clic aquí per obrir el carrusel fotogràfic
És habitual que qualsevol persona trobi problemes al món actual. Però no és tan comú que algú faci alguna cosa, molt menys una jove dels afores de Nova Jersey, Estats Units.
Però és que Lauren Costabile no és una jove qualsevol. I tampoc no ho era el problema que va trobar.
La seva història va començar amb una trobada fortuïta mentre treballava de voluntària en un campament amb persones amb discapacitats.
“No coneixia ningú i estava en una sala amb centenars de persones. Tenia 17 anys i era tímida. Vaig creuar la mirada amb un noi amb síndrome de Down a l’altra banda de la sala i em va dedicar un somriure enorme. Abans d’adonar-me’n, venia corrent cap a mi per fer-me una forta abraçada! Va poder sentir que necessitava un amic, que el meu cor ho necessitava. Vaig passar molt de temps amb ell, coneixent-lo i descobrint aquesta mena de do sobrenatural per llegir els cors de la gent i poder consolar-los”.
Commoguda per la trobada, es va dedicar a servir la comunitat de persones amb síndrome de Down ensenyant ball i art a Nova York i Nova Jersey. Però no va ser fins al 2017, en un viatge a Uganda, quan s’enfrontaria a una realitat dolorosa que no esperava.
Cor trencat de naixement
“A Uganda, vaig visitar la Comunitat de Persones amb Síndrome de Down i vaig visitar uns 20 nens… (Continuar llegint)
La intercessió d’una santa:
“L’últim nadó que vaig visitar tenia uns 6 mesos de vida. La vaig sostenir als meus braços i vaig poder sentir per la manera com respirava que tenia un defecte cardíac… Simplement ho vaig saber. I vaig sentir la crida de Déu: ‘Lauren, ajuda aquest nadó…’. Així que vaig dir que sí”.
Ràpidament va crear una pàgina de GoFundMe per recaptar diners per a la cirurgia que salvaria la vida a Ellie i, una vegada va aconseguir l’objectiu de recaptació, li van arribar notícies que hi havia una altra nena anomenada Penny que patia la mateixa malaltia. La resposta? “Les ajudarem a totes dues”.
Però va sorgir un altre problema imprevist: la cirurgia no es podia fer a l’hospital d’Uganda.
La intercessió d’una santa:
“M’encanta la Mare Teresa, així que li vaig demanar ajuda. Quan ELLA resava, ho feia amb moltíssima confiança perquè sabia que això [la seva missió] era la voluntat de Déu. Resava dient:
‘Si això és el que vols, ajuda’ns si us plau’ o ‘Necessitem això, o necessitem menjar per a aquesta casa’ o el que fos, així que vaig resar com ella i vaig dir alguna cosa com ‘Senyor, envia’m un hospital perquè no tenim cap lloc on portar-los’”.
Poc després va rebre un correu electrònic d’un hospital disposat a fer el procediment. L’única pega era que l’hospital era a l’Índia, cosa que presentava nous desafiaments.
“Vaig pensar: ‘Oh, la Mare Teresa era de l’Índia, això ha de ser un senyal!’”, però va ser l’última frase de l’email que li va tallar l’alè. S’hi llegia: “L’home que va fundar aquest hospital va ser un metge anomenat Devi Shetti, un cardiòleg indi, i va ser el cardiòleg personal de la Mare Teresa durant els últims 5 anys de la seva vida”. I Lauren va reaccionar: “Senyor meu! Quant estimes aquests nadons!”.
Comments
Val la pena salvar cada cor — No hi ha comentaris
HTML tags allowed in your comment: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>