Benet XVI, el papa teòleg
Ja no hi ha dos papes. Ha mort Benet XVI, papa emèrit durant gairebé deu anys, després de la seva renúncia. Papa i, sobretot, teòleg.
Després de la mort de Joan Pau II, totes les mirades es van girar cap a l’alemany Joseph Ratzinger, degà del col·legi cardenalici i prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe durant més de vint anys. Tothom va tenir la impressió que seria el nou pontífex quan el van veure presidint el funeral del papa polonès, amb seguretat i fermesa. Molts vivien com una gran tribulació afrontar un relleu després d’un carismàtic pontificat d’un quart de segle i amb final agònic.
I així va ser. El 19 d’abril de 2005, en un conclave ràpid, Ratzinger va ser escollit. En la primera intervenció a la plaça de Sant Pere davant la multitud ja va voler trencar la imatge que s’havia format d’inquisidor i home dogmàtic. I es va presentar com “un simple i humil treballador de la vinya del Senyor”. Per afegir: “Em consola el fet que el Senyor sap treballar i actuar fins i tot amb instruments insuficients”. Vuit anys després, l’11 de febrer de 2013, va saber veure que ell ja no era aquest instrument. I va renunciar.
El darrer papa del Concili Vaticà II
Joseph Aloisius Ratzinger va néixer a Marktl (Baviera) el 16 d’abril de 1927. Va haver de viure la joventut i els anys al seminari durant l’eclosió i l’enfonsament del nazisme. Va ser ordenat sacerdot el 1951 i es va inclinar per la teologia i la docència. De seguida va empeltar-se en els corrents més renovadors de la teologia europea i per això va ser escollit assessor teològic del cardenal Josef Frings durant el Concili Vaticà II.
És el darrer papa que va viure en persona a Roma els debats del Concili que marcaria l’Església fins avui. Noms de pes com Karl Rahner, Hans Urs von Balthasar o Henri de Lubac es creuen en la seva biografia com a professor a la Universitat de Bonn o de Ratisbona. Llibres com Introducció al cristianisme es converteixen en obres de referència en els cercles acadèmics. El seu pensament va anar evolucionat sobretot arran dels canvis massa accelerats que es produïen a l’Església europea. Ratzinger va entendre el Vaticà II com un moviment de reforma, però no de ruptura. Un plantejament que va portar a impulsar la revista teològica Communio, creada en oposició a la progressista Concilium.
Guardià de la doctrina
Quan passa a formar part de la jerarquia eclesiàstica, s’accentua el seu distanciament amb els teòlegs i els corrents més renovadors que feien una lectura rupturista del Concili. La confrontació pública amb el seu excol·lega Hans Küng és la més coneguda i visible. Només es van reconciliar públicament després de ser escollit papa i Benet XVI el va rebre a Castel Gandolfo el 2005.
El 1977 va ser nomenat arquebisbe de Munic i cardenal per Pau VI. De fet, en el conclave que el va escollir papa el 2005 era l’únic cardenal elector que quedava elegit pel papa Montini. El 1981, Joan Pau II, tres anys després d’iniciar el seu pontificat, el nomena prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe. Una responsabilitat que no deixaria fins a ser escollit papa.
A la Doctrina de la Fe, el cardenal Ratzinger es va convertir en la mà dreta de Joan Pau II en la persecució a qualsevol dissidència i en guardià de la doctrina oficial. Molts temes van quedar tancats amb la publicació del Catecisme de l’Església Catòlica el 1992. Ratzinger va liderar una redacció que en molts aspectes eren una lectura restrictiva del Vaticà II.
I amb aquests antecedents va ser escollit per un suposat pontificat de clara continuïtat amb Joan Pau II i amb aire de simple transició.
Deus caritas est
Els vuit anys de pontificat van demostrar que Benet XVI… (Continuar llegint)
Etiquetes:
Comments
Benet XVI, el papa teòleg — No hi ha comentaris
HTML tags allowed in your comment: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>