---

La santedat de la vida diària sembla una cosa senzilla, una mica de caminar per casa. Tan fàcil com fer sempre allò que Déu vol, viure com Ell em demana, cada dia, cada hora. No sé si és tan fàcil a la llarga, la veritat.

Sé que ser sant no és fer-ho tot bé ni ser perfecte. Ho comprenc amb el cap, ho tinc clar com a idea. Estic d’acord i ho comprovo cada vegada que anhelo una perfecció que mai no aconsegueixo.

Però el cor em traeix. Si fallo em sento poc sant, m’allunyo de Déu, m’amago. Em veig brut i mesquí. Deu ser que en el fons de l’ànima no acabo de creure en la misericòrdia.

Com si intentés fer-ho tot bé, acontentant tothom, acontentant Déu, per aconseguir tocar una meta on mai no arribo.

De fet, no em sento sant. I jo vull ser sant des del fons de l’ànima. No per aparèixer al record de tants. Com aquell que escriu al seu quadern personal esperant que algun dia algú llegeixi les seves reflexions i les guardi com un tresor espiritual. No, vull ser sant perquè vull estimar i vull ser estimat.

Diu sant Joan de la Creu: «A l’ocàs de les nostres vides, serem jutjats de l’amor». Això és el més important. No fer-ho tot bé, sinó fer-ho amb amor. La meva santedat té a veure amb l’amor. No amb una vida sense taca.

Vull ser sant, però no com si en ser-ho rebés un premi merescut pels meus esforços, un pagament equivalent en justícia a l’esforç realitzat. No és aquesta la santedat que somio. No, vull una santedat que em faci estimar més, una santedat que sigui una obra d’art de Déu en mi.

Una santedat que em permeti tocar més l’amor de Déu, abismar-me a la fondària de la seva ànima. Ser llera que porti les aigües de la seva misericòrdia, reflex pàl·lid de la llum del seu amor.

M’atrau la idea de saber-me estimat profundament per Déu sempre i voler estimar-lo sempre a Ell amb tot el meu cor.

Deia la missionera Victoria Braquehais: «Tots necessitem saber que som estimats. Això és el que ens fa feliços. Estimats de forma personal». És veritat. Necessito saber-me estimat en la meva petitesa. És la veritable santedat, ho sé, ho entenc.

Estimar i ser estimat. És el que de debò em farà feliç i aconseguiré que altres siguin feliços. Perquè aquesta és la pregunta. Què necessita el que és a prop meu per ser més feliç? Què he de canviar jo perquè els que m’envolten siguin més feliços?

Aleshores la santedat deixa de ser un camí d’autosantificació, per convertir-se en una vida de servei, de lliurament. Estimar i ser estimats. Sembla tan senzill i em trobo tan lluny.

En el fons del meu ésser lluito com un esclau per fer-ho tot bé, per complir expectatives, per respondre al que la vida sembla demanar-me. M’adono que aquest no és el camí. Una perfecció que no aconsegueixo. Un acompliment que no sempre em resulta.

Voldria aprendre a tractar tothom amb misericòrdia. En això consisteix la veritable santedat. A estimar bé cadascú, sense distincions, en tot moment, en tota circumstància. I no consisteix a posar l’accent al meu propi jo, al meu esforç, a la meva lluita diària.

De vegades el nom «santedat de la vida diària» m’evoca aquesta lluita denodada per tocar el cim més alt cada dia. I pot ser aleshores que m’oblidi del més important: la santedat que Déu em demana no consisteix a ser perfecte. La santedat és una altra cosa.

Més aviat la santedat és tocar la meva petitesa amb alegria. Commoure’m en veure’m feble i alegrar-me d’aquest amor de Déu que em sosté. I llavors donar-li a Déu el meu sí, fràgil, feble, pronunciat de genolls.

El meu sí a la meva petitesa, quan no puc i caic, quan no avanço i no aconsegueixo el que somio. Dir-li a Déu que sí, que us vull avui, aquí i ara, en les circumstàncies que em toquen viure avui, en el present. Aquest sí que li repeteixo a Jesús a cada pas.

Li dic que l’estimo, que el segueixo, que el necessito. Li dic que no puc caminar sense força perquè la meva santedat no es construeix a base de cops de pit.

Es construeix quan em deixo fer. Quan camino intentant donar més, estimar més. Intentant sembrar esperança. Preocupat més dels altres que de mi mateix. Sabent que Déu em fa nou quan jo em deixo fer. I construeix amb mi quan em deixo utilitzar per Ell.

Padre Carlos Padilla

Aleteia